Història de Tavernes de la Valldigna
Els orígens prehistòrics
Les primeres constatacions PREHISTÒRIQUES de poblament humà a Tavernes, i també de tota la Comunitat Valenciana, datades al Paleolític fa més de 350.000 anys, es troben a la Cova del Bolomor, a la muntanya de l’Ombria. Les excavacions confirmen l’adaptació de comunitats d’homínids, possiblement de l’Homo heidelbergensis.
La Cova del Bolomor és considerada, a més, un dels jaciments paleolítics més importants d’Europa occidental, ja que ha permés documentar aspectes fonamentals sobre la vida dels primers pobladors del continent. Els descobriments en este enclavament han contribuït de manera decisiva a l’estudi de l’evolució humana i de les primeres formes d’organització social de les comunitats prehistòriques.
Posteriorment, els neandertals establiren assentaments en esta zona, segons les troballes de diferents ossos en la mateixa cova (molars, canines i un parietal), així com restes de la llar més antiga d’Europa, fet que permet verificar que ja feien un ús controlat del foc, un dels avanços més importants en l’evolució de les societats humanes.
Foren les poblacions neolítiques, amb una vida més sedentària, les responsables de la continuïtat del poblament. A la cova de la Carta, al barranc del Bolomor, s’hi han trobat restes d’este període.
En el període Neolític les coves s’utilitzaven com a necròpolis, on també es dipositaven utensilis de la vida quotidiana. La cova del Caçador (o de les Foietes) n’és una bona mostra.
L’assentament humà a Tavernes va estar afavorit per les característiques geogràfiques de la Valldigna, una vall fèrtil protegida per les muntanyes i oberta cap al mar Mediterrani. Esta situació estratègica oferia recursos naturals, terres aptes per a l’agricultura i una posició privilegiada per a controlar el territori, factors que hi han afavorit la presència humana des de temps molt antics.
El poblament ibèric i els primers assentaments fortificats
Tavernes fou un lloc ideal per als IBERS a causa de la morfologia: proximitat a la mar i promontoris des d’on tindre un bon camp visual. Les ruïnes d’unes fortificacions al vessant sud-est de la muntanya de les Creus, conegudes com els Castellets, el Ràfol i la zona del Teularet, confirmen l’existència de poblament ibèric.
La presència romana a la vall
Pel que fa a la ROMANITZACIÓ, l’escassetat de troballes confirma almenys l’existència de poblament a la vall en este període. Hi ha la hipòtesi d’un assentament romà al sud-est de la vall, pel descobriment de monedes romanes a la muntanya de l’Ombria.
La Vall d’Alfàndec en època musulmana
En l’època MUSULMANA, la vall s’anomenava Alfàndec (vall o barranc en àrab) i el territori estava organitzat en alqueries al voltant del castell d’Alcalà d’Alfàndec, que, junt amb els Castellets, que ocuparen i rehabilitaren, completaven un sistema defensiu amb missió de vigilància.
Algunes d’estes alqueries eren l’anomenada Gebalcobra (en àrab, muntanya major), el nucli antic de l’actual Tavernes, i la denominada Gebalsogra (muntanya menor). En el segle XIII, els colonitzadors passaren a anomenar-les Taverna i Ombria, respectivament.
Fora de la vall hi havia dues alqueries pròximes que més avant s’incorporarien als dominis del monestir de la Valldigna: Massalalí i l’Alcudiola (situades actualment una al voltant del racó del Massalari i l’altra on hi ha l’antiga ermita de Sant Llorenç, suposada base d’una antiga mesquita àrab). Esta divisió territorial duraria fins al segle XIX
La conquesta cristiana i el naixement de la Valldigna
Cap a l’any 1240, Jaume I d’Aragó ocupà la vall d’Alfàndec i començà la presència CRISTIANA. Per a assegurar l’explotació del territori, no se n’expulsà la població mora. Als qui hi romangueren se’ls respectà la forma de vida, els costums i, fins i tot, les terres que treballaven.
L’any 1249, el mateix rei Jaume I efectuà la repoblació del territori i concedí importants donacions a cristians d’altres llocs.
Jaume I també promogué la immigració de jueus cap als territoris conquerits, i a la vall d’Alfàndec conservaren un lloc de privilegi com a propietaris de cases i terres, rebudes mitjançant donacions reials fins al segle XIV.
Durant la reconquesta cristiana, es garantí per privilegi reial, confirmat posteriorment l’any 1298 per Jaume II d’Aragó, que als mudèjars de la Valldigna se’ls permetera la seua religió, llengua i costums. Però esta situació de tolerància cultural i religiosa va anar deteriorant-se fins que perderen llibertats, drets i estatus.
En 1298, passant per la vall, sorprés en veure una terra tan copiosa, Jaume II li posà el nom de Valldigna, i així ha continuat fins avui. Aquell mateix any cedí a la comunitat del Cister els terrenys per a fundar el monestir de Santa Maria de Valldigna, que s’encarregà de protegir els cristians del Ràfol.
La demarcació de la Valldigna es dugué a terme l’any 1298, després de la cessió.
L’expulsió dels moriscos i les seues conseqüències
Durant l’EXPULSIÓ DELS MORISCOS, el monestir confiscà les cases i les terres dels musulmans.
Els pobladors àrabs hagueren d’acceptar forçosament, entre altres coses, ser incorporats a l’injust sistema de senyorius.
La conversió i emigració dels musulmans i la construcció de set esglésies noves per totes les alqueries fou prou motiu perquè els habitants del Ràfol se n’anaren a viure a Gebalcobra (Tavernes) i crearen el nucli més poblat de la vall.
Per a frenar la fugida constant d’infidels, els monjos cistercencs recorregueren tots els pobles del voltant amb l’objectiu d’instruir la població morisca segons la religió cristiana.
Les conseqüències de l’expulsió foren diverses i complexes: la ruïna de senyors feudals, terres abandonades, llargs períodes de crisi econòmica i demogràfica, caracteritzada per problemes de repoblació, falta de mà d’obra i descens del nivell de les rendes.
Defensa de la costa i patrimoni històric
Cap a 1575, Felip II encarregà un estudi de la defensa del litoral per por d’una possible invasió mora des de les costes d’Àfrica, ja que el litoral sud i est peninsular era atacat sovint per pirates i corsaris que arrasaven cultius i saquejaven pobles.
És aleshores quan apareix un nou tipus de construcció defensiva: les torres de guaita. Es construïren per tot el litoral mediterrani i formaven part d’un sistema de vigilància que permetia avisar ràpidament d’un atac. La torre de guaita de Tavernes, prop de la platja de Tavernes, és una de les millor conservades de la Comunitat Valenciana. Fou declarada Bé d’Interés Cultural, amb categoria de Monument, i està inscrita des de 2002 en el registre del Patrimoni Històric Espanyol.
Modernització, creixement i ciutat actual
El segle XVIII és temps de MODERNITZACIÓ, una època eminentment positiva pel que fa al creixement demogràfic i al potencial econòmic. Podem destacar un imparable creixement de l’agricultura. El cultiu més rendible en el regadiu era el blat i, en acabant, l’arròs. La ramaderia, en canvi, estava en gran mesura subordinada a l’agricultura.
La Valldigna encara era terra privilegiada i el monestir de Santa Maria tenia potestat sobre la majoria dels béns.
Pel que fa a l’evolució de les millores tècniques de l’època, destaquen els molins hidràulics, adaptats al procés d’elaboració de farina o blanqueig de l’arròs que, aprofitant l’energia hidràulica, accionava tot un encadenat sistema de producció.
A Tavernes encara se’n conserva algun: el Molí Vell del Pla és l’exemple més clar d’estes construccions.
En este procés de modernització, la culminació arribà amb la revolució industrial i la incorporació de la línia de ferrocarril Carcaixent-Dénia l’any 1884. Este mitjà de transport era aprofitat tant per viatgers com per comerciants i obrí les portes al comerç, fet que permeté la mobilitat de la gent i garantí una comunicació constant.
Durant les dècades posteriors, l’agricultura de la vall experimentà noves transformacions amb l’expansió del cultiu dels cítrics, especialment de la taronja, que acabaria convertint-se en un dels principals motors econòmics de Tavernes i de tota la comarca.
Com a punt final d’este breu resum de la història de Tavernes, cal comentar que la localitat obtingué el títol de ciutat l’any 1916, concedit pel rei Alfons XIII.
Al llarg del segle XX, Tavernes de la Valldigna continuà creixent i transformant-se. El desenvolupament urbà, la millora de les comunicacions i l’aprofitament de la seua privilegiada ubicació entre la mar i la muntanya impulsaren la seua evolució cap a una ciutat moderna.
En les últimes dècades, el municipi ha combinat la seua tradicional vocació agrícola amb el desenvolupament del turisme, especialment en la zona costanera. Tavernes de la Valldigna ofereix hui una àmplia varietat d’atractius que inclouen platges, rutes senderistes, festivals variats i esdeveniments culturals al llarg de l’any, com ara les falles, la primera comissió de les quals data de 1976 i actualment estan molt arrelades en el municipi. Tot això fa de Tavernes un lloc que uneix història, natura i patrimoni dins del paisatge singular de la Valldigna.
