Les primeres constatacions PREHISTÒRIQUES de poblament humà a Tavernes, i també de tota la Comunitat Valenciana, datades en el Paleolític fa més de 350.000 anys, es troben a la Cova de l’Bolomor, a la muntanya de l’Ombria. Les excavacions confirmen l’adaptació de comunitats d’homínids, possiblement de l’Homo heidelbergensis.
Posteriorment, els neandertals van establir assentaments en aquesta zona, segons troballes trobades en la mateixa cova de diferents ossos (molars, canins i un parietal), i de restes de la llar més antic d’Europa, el que permet verificar que ja feien un ús controlat de l’ foc.
Van ser les poblacions neolítiques, amb una vida més sedentària, les responsables de la continuïtat de l’poblament. A la Cova de la Carta, al barranc de l’Bolomor, s’han trobat restes d’aquest període.
En el període eneolític, les coves es van utilitzar com a necròpolis on es dipositaven també estris de la vida quotidiana. La Cova de l’Caçador (o de les Foietes) és una bona mostra d’aquest tipus.
Tavernes va ser un lloc ideal per als IBERS causa de la seva morfologia: proximitat de la mar i promontoris des d’on tenir un bon camp visual. Les ruïnes d’unes fortificacions en el vessant sud-est de la muntanya de les Creus, conegudes com els Castellets, el Ràfol i la zona de l’Teularet, confirmen l’existència de poblament ibèric.
Quant a la ROMANITZACIÓ, l’escassetat de troballes confirma a el menys l’existència de poblament a la vall en aquest període. Hi ha la hipòtesi d’un assentament romà a el sud-est de la vall, per la troballa de monedes romanes a la muntanya de l’Ombria.
En l’època MUSULMANA, la vall es deia vall d’Alfandech (vall o barranc en àrab) i el territori estava organitzat en alqueries al voltant de el castell d’Alfandech, que, juntament amb els Castellets, que van ocupar i rehabilitar, completaven un sistema defensiu amb missió de vigilància.
Algunes d’aquestes alqueries eren l’anomenada Gebalcobra en àrab (muntanya gran), el nucli antic de l’actual Tavernes, i l’anomenada Gebalsogra (muntanya menor). Al segle XIII, els colonitzadors van passar a anomenar-les Taverna i Ombria, respectivament.
Fora de la vall havien dues alqueries pròximes que més endavant s’incorporarien als dominis de el monestir de la Valldigna: el Massalalí i l’Alcudiola (situades en l’actualitat una al voltant de l’racó de l’Massalari i l’altra on es troba l’antiga ermita de Sant Llorenç ( suposada base d’una antiga mesquita àrab). Aquesta divisió territorial duraria fins al segle XIX.
Cap a l’any 1240, Jaume I ocupa la vall d’Alfandech; començava l’ocupació CRISTIANA. Per tal d’assegurar l’explotació del territori, no es va expulsar la població mora. Als que van romandre se’ls va respectar la forma de vida, els costums, i fins i tot les terres que treballaven.
L’any 1249, el mateix Rei Jaume I efectua la repoblació del territori i concedeix importants donacions a cristians d’altres llocs.
Jaume I també va promoure la immigració de jueus cap als territoris conquistats, ia la Vall d’Alfandech van conservar un lloc de privilegi com a propietaris de cases i terres, rebudes mitjançant donacions reals fins al segle XIV.
Durant la reconquesta cristiana, es va garantir per privilegi reial, confirmat posteriorment l’any 1298 per Jaume II, que als mudèjars (musulmans que continuaven vivint a la península ibèrica durant la dominació cristiana) de la Valldigna se’ls permetés la seva religió, llengua i costums . Però aquesta situació de tolerància cultural i religiosa va anar canviant i deteriorant, i es va agreujar de manera que van perdre llibertats, drets i estatus.
En 1298, al seu pas per la vall, sorprès el veure una terra tan abundant, Jaume II li va posar el nom de Valldigna, i així ha continuat des de llavors. Aquest mateix any va cedir a la comunitat de l’Císter els terrenys per fundar el monestir de la Valldigna, que es va encarregar de protegir als cristians de l’Ràfol.
La demarcació de la Valldigna es va dur a terme l’any 1298, després de la cessió.
Durant la EXPULSIÓ DELS MORISCOS, el monestir va confiscar les cases i les terres dels musulmans.
Els pobladors àrabs van haver d’acceptar forçosament, entre altres coses, la seva incorporació a l’injust sistema de senyorius.
La conversió i emigració dels musulmans i la construcció de set noves esglésies per totes les alqueries va ser causa suficient perquè els habitants de l’Ràfol marxessin a viure a Gebalcobra (Tavernes) i creessin el nucli més poblat de la vall.
Per frenar la fugida constant d’infidels, els monjos cistercencs van recórrer tots els pobles de l’entorn amb l’objectiu d’instruir a la població morisca d’acord amb la religió cristiana.
Les conseqüències de l’expulsió van ser diverses i complexes; entre altres, la ruïna de senyors feudals, terres abandonades, llargs períodes de crisi econòmica i demogràfica, caracteritzada pels problemes de repoblació, la manca de mà d’obra, el descens de l’nivell de les rendes ….
Cap a 1575, Felip II encarrega un estudi de la defensa de litoral, per temor a una possible invasió mora des de les costes d’Àfrica, ja que el litoral sud i est peninsular era atacat sovint per pirates i corsaris que arrasaven cultius i saquejaven pobles.
Cap a 1575, Felip II encarrega un estudi de la defensa de litoral, per temor a una possible invasió mora des de les costes d’Àfrica, ja que el litoral sud i est peninsular era atacat sovint per pirates i corsaris que arrasaven cultius i saquejaven pobles.
És llavors quan apareix un nou tipus de construcció defensiva: les torres de guaita. Es van construir per tot el litoral i formaven part d’un sistema de vigilància que permetia avisar ràpidament d’un atac. La torre de guaita la Vall, prop de la platja de Tavernes, és una de les més ben conservades de la Comunitat Valenciana. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural, amb categoria de Monument, i està inscrita des de 2002 en el registre de l’Patrimoni Històric Espanyol.
El segle XVIII és temps de MODERNITZACIÓ, una època eminentment positiva pel que fa a el creixement demogràfic i a el potencial econòmic. Podem destacar un imparable creixement de l’agricultura. El cultiu més rendible en el regadiu era el blat i, després, l’arròs. La ramaderia, en canvi, estava en gran mesura subordinada a l’agricultura.
La Valldigna encara era terra privilegiada i el monestir de Santa Maria tenia potestat sobre la majoria de béns.
Pel que fa a l’evolució de les millores tècniques de l’època, hi ha els molins hidràulics, adaptats a el procés d’elaboració de farina o blanqueig de l’arròs que, aprofitant l’energia hidràulica, accionava tot un encadenat i eficient sistema de producció.
A Tavernes encara segueix en peu algun d’aquests exemplars: el Molí Vell de Pla és l’exemple més clar d’aquestes construccions.
En aquest procés de modernització, la culminació va arribar amb la revolució industrial i la importantíssima incorporació de la línia de ferrocarril, en el nostre cas la línia Carcaixent-Dénia de l’any 1884. Aquest mitjà de transport era aprofitat tant pels viatgers com pels mercaders, va obrir les portes a el comerç, va permetre la mobilitat de la gent i va garantir una comunicació constant.
Com a punt final a aquest breu resum de la història de Tavernes, comentar que la localitat va obtenir el títol de ciutat l’any 1916, concedit pel Rei Alfons XIII.
